Fundació d'Oncologia Infantil
enriqueta villavecchia

Va donar la benvinguda als assistents el president de la FECEC, el Dr. Ramón Maria Miralles, i va donar pas al conseller de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat, Chakir El Homrani, que va fer un agraïment i un reconeixement al voluntariat des del Govern de la Generalitat. Va parlar de que el voluntariat no es pot entendre sense acció comunitària, i va felicitar el fet que aquesta s’ha mantingut amb aquest acompanyament continuat a famílies i als malalts/es, facilitant una societat més cohesionada. Va parlar de que els vincles positius que una comunitat genera són tan importants com els recursos econòmics, i va assenyalar el voluntariat com un recurs cabdal en una societat.

A continuació, la doctora en Filosofia per la Universitat de Barcelona i professora de la mateixa Facultat, Begoña Román, va fer la xerrada inaugural titulada “Voluntariat en temps de pandèmia, reflexions des de l’ètica“. Va començar fent referència a la frase d’Ortega i Gasset “Jo sóc jo i les meves circumstàncies”, i va parlar de la complexitat i la incertesa de la situació pandèmica des d’una interdisciplinarietat, tenint en compte la situació epidemiològica però també des de la perspectiva econòmica, social i ètica. Des d’aquí, va incidir en què fer de voluntari és molt complex, i va reconèixer que una condició que mai haguéssim imaginat lligada al voluntariat era la distància social. Haver-hi de conviure ha forçat a les entitats i fundacions a buscar noves maneres d’acompanyar, i tot i que s’ha aconseguit i les pantalles combaten la distància social, deia que “som éssers físics i necessitem una abraçada i tocar-nos, i anar recuperant això i la proximitat a poc a poc quan estem tots vacunats”. En aquest sentit,  deia que el malalt oncològic troba a faltar és la seva normalitat, i que cal crear noves normalitats i confiar que podem fer-ho possible.

Va parlar també de la interdependència  de la tasca de la persona voluntària com a professional no remunerat, i de l’acceptació dels límits i del suport i l’ajuda constant per part de l’entitat a la qual pertanyen.  Feia la distinció entre la moral, que és viscuda i que canvia perquè va lligada als valors, i l’ètica, que en canvi és pensada i va lligada als arguments i és una reflexió crítico moral sobre aquests hàbits: “Necessitem d’ètica més que de la moral”-assenyalava.  En aquest context, deia que a fer de voluntari/a se n’aprèn fent-ho, com a anar en bicicleta, i que el càncer és una circumstància però la persona viu; el voluntari respon de les necessitats i la fragilitat d’aquella persona en un moment en què els seus familiars i amics més propers no poden: “en el voluntariat, cada camí és un trajecte diferent i tu també vas canviant”.

“L’ètica del voluntariat, i més en pandèmia, és una ètica de la justícia i de la cura”; amb aquesta frase reveladora arrencava Begoña Román la tercera part de la xerrada, on va descriure la complexitat de la continuïtat d’aquesta tasca en un entorn hostil com ha estat la pandèmia: “quan més exposada està una societat a la sort, més injusta és”.  Remarcava que en el voluntariat oncològic sempre es defuig parlar des de les metàfores bèl·liques (lluitar, guanyar la batalla contra...) i que el que es fa és un acompanyament des del reconeixement, el respecte i la reciprocitat; des de la compassió, sí, però no només; vigilant molt amb no infantilitzar, i fent un exercici de generositat i d’acceptar que s’ha de conviure amb la malaltia: “Si algun dia em toca viure-ho, m’agradaria fer-ho des d’un lloc on hi hagués voluntariat”- deia.  

Anna Varderi, gerent de la Fundació Enriqueta Villavecchia, va demanar també fer referència a totes les pèrdues que no s’han pogut acompanyar durant aquest temps, i Roman va respondre assenyalant que era molt important fer el dol no només per la pèrdua, sinó també del dol per la pèrdua d’oportunitat de no haver tingut prou temps per fer el vincle i per acompanyar-la.

Va agrair al voluntariat que hi sigui i que continuï desenvolupant la seva tasca: “Aquí veniu vosaltres, a fer que la vida continuï respirant”.